Apleguem sota aquest títol les propostes per un mon
més just, dutes per joves benestants de l’època.
El Cicle està pensat i organitzat per Joan Casanovas amb el suport del grup Escafandre i amb la col·laboració de Joan Corderes a qui agraïm des d’aquí, la seva dedicació incondicional.
El 25 de maig
Coincidint amb l'ultima entrega d'aquest Cicle, en Joan Solé i en Gerard Rubio, aplegaren tot un conjunt de músics que sota el nom de FRIDOM ens varen fer viure una estona entranyable.
El Cicle està pensat i organitzat per Joan Casanovas amb el suport del grup Escafandre i amb la col·laboració de Joan Corderes a qui agraïm des d’aquí, la seva dedicació incondicional.
El 25 de maig
Coincidint amb l'ultima entrega d'aquest Cicle, en Joan Solé i en Gerard Rubio, aplegaren tot un conjunt de músics que sota el nom de FRIDOM ens varen fer viure una estona entranyable.
El 27 d'abril
El 30 de març es feu la presentació de la primera entrega. Fou a càrrec de Joan Corderes.
Una generació beat a Sant Feliu.
Amb aquesta presentació gens extensa voldria mostrar la
meva gratitud per l’ Àngels Rosés i l’associació espantaocells de la qual ella
n’és l’alma mater i havia pensat de dedicar-la a en Joan Casanovas i a la
generació dels seus amics. Així ho faig.
Quan l’Àngels i el Joan em parlaren per primera vegada
d’aquest cicle es preguntaven ells pel possible retorn cíclic de les polèmiques
artístiques i de les afirmacions dialèctiques en la historia de les formes
artístiques.
L’ època històrica de la qual es parlarà durant aquest
cicle és fascinant i d’una vitalitat fabulosa. Un cant líric del món que va
donar pas a una nova manera d’entendre la historia cultural dels EEUU. La
primera revolució sonora a partir de John Lee Hooker. Gravacions en les quals
s’escoltava el pes del mite, es deia en la premsa d’aleshores. Els anys 60 són
anys de formació, anys incerts (els de les investigacions polítiques i
iniciatives legislatives sobre els drets civils, drets que foren en aquesta
dècada la qüestió més important de la política interior americana; els de la
mística, el llenguatge i els costums dels negres americans, del budisme zen,
l’elecció d’Eisenhower, la guerra de Corea, l’exemple de Gandhi de la
resistència no violenta, gràcies a la qual els negres americans s’havien consolidat
després de la segona Guerra Mundial, de l’adveniment de la independència de les
colònies africanes … la preparació de les comunicacions de les masses … ), anys
d’entusiasme i de fervor, amb totes les seves inconsistències. Època de slogans
també, d’innombrables sectes consagrades a la dignitat de l’home fora de
l’ordre existent, tal i com propugnava el pensament social i polític de
Proudhon. En definitiva, la historia dels homes particulars, de la seva
grandesa i de la seva intimitat (així també el cinema de J.Cassavetes)
En una entrevista B.Dylan va recordar que per a ell les
seves obres no eren més que cançons contemporànies. Cançons que també en altres
casos, paradigmàticament en el seu, provenien dels sermons col·loquials, de la
imaginació demoníaca i de la crítica social, cançons que adapten l’estil
tradicional, els records del poble i el seu sentit de l’humor (en les
gravacions en els soterranis, ‘ basaments tapes ‘ ). Tot aquest corpus líric
prové del que hi ha de profund dins del
cor i de l’esperit humans, expressat i creat amb un temperament moral
apocalíptic, típic del profeta jueu, i una implacable pietat i severitat
morals.
Innocència estilística que abarca el significat d’aquesta
lírica, que no és pura sinó que pertany a un ordre físic.
Art que es fonamenta en una socialitat, constituïda en
efecte de romanticisme i de les múltiples veus de l’època. El pluralisme dels
moviments socials que portaven amb ells una cosmologia perceptible en la
tradició dels ‘ protest songs ‘ , especialment del folk music perquè unia el
populisme i el moviment obrer i el
pluralisme de les obres musicals en sí mateixes gràcies a la multiplicitat de
produccions independents i a les transformacions que ja es produïen en el mercat
del disc, són fenòmens transcendentals d’aquesta dècada.
Com diuen uns versos de Anne Sexton, potser
tot el que apreciarem en aquest cicle sobre música i cinema no sigui un llenguatge si no una espècie de respiració.
Tornant al principi i a la preocupació teòrica de l’Àngels
i en Joan, la inquietud sobre la qualitat del món futur reneix en l’art dels
nostres temps, aquí i ara a lEspantaocells.
Joan Corderas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada